El meu cor ha amarat, aquest estiu d'incendis, olors velles i noves d'aquesta vall per recordar-les sempre; He vist el cel ben roig de llum, cada vespre, i he vist el sol ardent marxant plàcidament. I dins la meva terra entre foscors i llums ha continuat un neguitós terrabastall;
Hi ha, encara, pors i esperances dels homes, que encara no han minvat; Jo, mentrestant, he recriminat als homes la fúria i l'odi de la seva sang i he admirat amb desesper la força coratjosa de qui lluita per allò que estima; He vist llàgrimes de desconsol, plenes de somnis ja eixuts de gent massa castigada.
He acariciat amb les meves mans vents càlids procedents de focs devastadors de la meva pàtria;
El meu cor ha dansat —hores fugisseres— amb l'Ira dels Deus i no he pogut negar mai la debilitat que m'omple i em sosté. Només he pogut plorar per allò que estimo i que creix i que canvia sempre.
Jo, he malbaratat hores admirant aquest paisatge tant me, l'he aturat, instant per instant, a la retina; he retingut dins el record el soroll animat que el forma. He desitjat ésser arbre, vall, riu, estels, sol, cel i pedra —i no he pogut per més deixar de preguntar-me què és el què ha canviat fins ara, si el món o el meu mirar—.
He recorregut, a peu, camins i valls plenes d'humitat i encisadora calma i m'han semblat indestructibles per la força de bellesa que els omplia, i he temut el Foc, de lluny, per la por de prohibir als meus ulls de la visió d'antics paratges; ¡Què trist tintar la futura història del meu poble amb paisatges de gris cendra, ...devastats!
Però el foc roig, tant bell com és, s'ha acostat al meu altar de pedra viva i s'han marcit futures roses i el meu cor ha plorat cendres. He vist cremar-se bellesa i terra amb el neguit de no poder insultar cap Deu; dolls de paraules enceses han clamat als homes de dignitat!!
"He vist el meu cel blau, tenyir-se, amenaçador, de fums i cendres; i he hagut d'abraçar la veritat que em restava, —entre las mans— de pls i calç.
He desitjat, en va i dins d'anhelades onades, entendre la fermesa d'aquell qui no tem la mort, he volgut aprendre i m'he trobat a les mans restes estellats del món fràgil que creava".
Jo també tinc 20 anys, i ploro imatges de paisatges bells irretornables.
© 2002 Mònica Jorba i Cartoixà
