Pren-me, pensa'm, com un estri d'enyorança; Vull dir: fes-me teva quan tu vulguis, retroba'm entre calç i murs polsosos. Parla'm, despulla'm tendre, dins d'una tarda fosca, pensa'm i pren-me lentament mentre a fora les fulles cauen grogues. Sento avui —que em martelleja— l'enyor que mormola el nostre riu; ensopego, debades, amb un llit imaginari i s'em atura el pensament dins un congost etern de tardes, dins un fossar de mil plaers irretornables; I saps que et desitjo massa; saps, que et desitjo massa mentre moro.
© 2002 Mònica Jorba i Cartoixà
